Durant un temps et ballarà pel cap aquesta bonica història, tan magistralment construïda.
Feia temps que volia encetar alguna novel·la d’aquest autor. Havia llegit crítiques, bones totes, me l’havien recomanat, però per unes coses o unes altres, no queia a les meves mans. Després d’haver intentat agafar a la biblioteca el primer llibre de la trilogia més coneguda (crec que és Cançó de la plana), i en veure que no hi era disponible, vaig decidir començar-ne algun altre. El títol i el volum em van seduir de seguida. A finals d’estiu em decanto per llibres curts i lleugers. En assabentar-me, a més, que va ser el darrer llibre de l’autor i que el va escriure malalt terminal, em vaig estremir. Crec que escriure sota la certesa que això s’acaba, que va de debò i s’ha acabat el perdre el temps, deu ser únic i d’alguna manera es deu plasmar en l’escriptura. I així és, o així ho he vist jo. Entre altres coses, aquest llibre és una mena de diàleg entre els dos protagonistes (un home i una dona grans que decideixen dormir junts per fer-se companyia), i em va sobtar que en Karuf s’estalviés els guions. Aquest escatimar també el veus en el contingut, va a l’essencial i no et fa fer tombs innecessaris. I com s’agraeix això! Em fascina per diversos motius, però sobretot perquè m’ha fet llegir alguns passatges més d’una vegada, a diferència d’altres cops, amb altres llibres, on em permeto saltar-me fragments sencers amb total llibertat i sense cap recel. Amb aquest, voldria més i més detalls, però sé que és perfecte precisament perquè no els tinc i els puc recrear jo mateixa. Per mi això és bona literatura.
Acostumo a començar els llibres en qualsevol lloc: a l’ascensor, pel carrer, esperant a alguna cua. Aquest el vaig començar a la biblioteca, dreta i una mica incòmoda, i de seguida vaig haver de seure per que entrés millor per tot el meu cos, perquè sí, no sé si us ho he dit mai però llegir pot ser també una experiència orgànica. A més, ha estat colpidora, excitant i motivadora. Aquesta novel·la inspira i et dona ganes d’escriure d’aquesta manera aparentment tan senzilla.
Estic feliç d’haver descobert a aquest autor americà a qui m’imagino escrivint plàcidament pels paratges que surten als seus llibres. També n’he llegit El vincle més fort i de ben segur que en llegiré d’altres, poc a poc.
La història no té cap misteri i es podria dir que no passa res especial: com ja he comentat abans, dues persones grans decideixen passar juntes la nit per fer-se companyia. Han estat veïnes tota la vida i saben l’una de l’altra tot el que es pot arribar a saber en un lloc tan petit i ple de prejudicis. Es van coneixent i obrint l’un a l’altra amb aquella llibertat que tots voldriem sentir i tenir a la nostra vida. Es llegeix en un sospir i val la pena assaborir-lo i recrear-s’hi.
Existeix una pel·lícula, molt ben interpretada, però no em va emocionar tant com el llibre. Diria que és difícil. Puc imaginar-me perfectament una obra de teatre de fet, una de les coses que més m’ha impressionat és aquest caràcter dramàtic que embolcalla el llibre. Sembla un nou gènere narratiu. Per mi ho és.
