Un acte poètic de desobediència consumista.
L’heu de llegir. L’heu de comprar, si podeu, perquè val la pena tenir-lo a prop i consultar-lo de tant en tant, l’heu de tenir per molts motius, però us en diré només dos: n’aprendreu molt i en gaudireu de valent. I un altre, va: es llegeix molt bé, entra com anell al dit.
I com ha arribat aquesta joieta a mi? Per l’Alba, companya de feina, amiga i gran lectora. De tant en tant ens diem què llegim i ens recomanem ficcions que ens distreuen del soroll mundà de l’institut on treballem. Un dia em va portar aquesta novel·la i de seguida la vaig començar allà mateix, durant el temps de lectura que fem amb l’alumnat després de l’esbarjo. Val a dir que durant aquesta estoneta no puc llegir qualsevol cosa, perquè a l’aula sempre passen coses que t’obliguen a haver d’estar a l’aguait. Tot i que jo procuro llegir sempre i passar de les foteses juvenils. Solc triar contes o novel·les lleugeres com aquesta, amb capítols curtets. Que digui lleugera no vol dir que sigui superficial. De fet, diria que fa molt que no llegeixo coses superficials.
És ben sabut que en poques paraules, si són ben dites, es pot dir molt. Aquest és el cas d’aquest llibre, narrat amb una veu potent i alhora dolça, d’aquelles que et xiuxiuegen i et pessigollegen l’ànima. D’eloqüència irresistible i etzibant veritats a quatre vents, la Glòria de Castro fa un exercici poètic d’una vivència infernal. Bona literatura.
La novel·la narra la història, bona part real, d’una dona a qui li fan el buit a la feina, una multinacional de telefonia, en assabentar-se que està embarassada i gaudirà de tots els drets que li pertoquen. Com que no la volen (ni poden) fer fora per manca d’arguments sòlids i veritables, to l’equip opta per no adreçar-li la paraula i, durant cinc anys, la protagonista es passa els matins asseguda a la seva oficina davant de l’ordinador, veient passar la vida i, imagino, mirant i rumiant la manera de sobreviure aquell turment. Un bon dia, comença a escriure una mena de dietari que donarà com a resultat el llibre que ens ocupa. Coneixerem els seus pensaments però també la seva família, records i anècdotes del passat. Té un sentit de l’humor agut i intel·ligent i cada capítol, curt en general, et deixa un regust agredolç al cervell. Valdria la pena aturar-se i rumiar-hi, però no pots parar. I és clar, mentre llegeixes, estàs «caient» amb ella. Cada entrada duu com a títol una resolució a mode de vaga consumista, com per exemple: no compro precuinats. Abans d’entrar en matèria, l’autora en ofereix un primer capítol titulat «Ara» on descriu el desencallant d’aquesta caiguda al buit.
«Farem grans coses». No els hi havia dit, que estava embarassada. Abans de les setze setmanes hi ha moltes possibilitats de perdre el fetus, és el que se’n diu una funció higiènica del cos. Tenia doncs, aquests pensaments sobre la mort. De vegades anava de ventre i m’aixecava de cop per mirar si, amb l’esforç d’empènyer cap avall, també l’havia perdut. Em preguntava quin aspecte tindria un fetus de dotze setmanes, si seria com una mena de gran coàgul de sang, com una regla ben abundant o si s’assemblaria a un pollet acabat de néixer, sense plomes i amb dos ulls negres, grossos i botits. Pensava en això i pensava en la gent que es llençava al buit des de les finestres de les oficines centrals de París. En quin soroll devien fer els cossos quan arribaven a terra. Si serien com un cop sec o més aviat com si piquessin contra alguna cosa flonja i pesada com un matalàs.
Llegir-lo m’ha ensenyat sobretot a perseverar en aquelles idees que, sovint, penses que només tens tu, i m’ha donar claus per trampejar millor el règim totalitari de consumisme en què vivim, sobretot a les ciutats. Fa temps que practico algunes de les coses que l’autora cita a la novel·la i m’he sentit gratament acompanyada. N’afegiria d’altres, que públicament no puc, ni vull dir, però que qui em coneix bé, ja les sap. Però això no és l’important. O potser sí, perquè al cap i a la fi, les coses que llegim (i que ens emocionen tant), ens construeixen, ens ratifiquen, ens tranformen en allò que en essència ja som. El que et deixa aquesta novel·la és esperança, llum, i una bafarada d’aire fresc, encara que els pantans s’estiguin assecant a marxes forçades i els ocells abandonin les zones on abans trobaven aliment i hospici.
No és que me n’alegri del que li va passar a l’autora, és clar que no, però l’entenc molt i l’admiro encara més: és un exemple més d’allò que diuen de fer bellesa de l’infern. I que queixar-se només serveix per nodrir el mateix monstre que ens fastigueja.
I Ja acabo amb aquella frase que en Rimbaud va posar de moda i que en aquesta novel·la s’hi escau tan bé: l’infern són els altres. Ja m’ho va dir l’Alba, t’encantarà, i no es va equivocar gens ni mica.
