L’home que plantava arbres de Jean Giono

Un conte deliciós que enalteix accions invisibles que canvien la vida. I la faciliten.

Durant el mes de juny és quan més enfeinada acostumo a estar. Per contrarrestar una mica l’estrés, també és quan més camino i més llegeixo joies com aquesta que avui us porto. El juny és el darrer mes de l’any escolar, als instituts fa molta calor i acostuma a haver pocs espais confortables. Un és la biblioteca o els espais verds, en cas d’haver-hi. Alumnes i profes estem cansats, ultimant detalls per posar notes. Tothom pensa que les notes són el darrer pas abans de marxar de vancances, però no. El juny també és quan tanquem activitats i programacions i passem hores perfeccionant allò que durant la resta de l’any hem anat construint. Obres de teatre, clubs de lectura, exposicions orals, viatges, informes de curs, etc. Pera mi tot això suposa un gran rebombori que acostuma a regalar-me mals de caps i cansament. A vegades, tristesa. És curiós, però és així. Es respira a l’aire una sensació de lasitud, de voler enllestir, de deixem-ho córrer, de l’any que ve, de ja no hi ha temps d’acabar. D’acabar què? I en aquesta dessidia sovint acabem no fent res més que el que fem sempre, queixar-nos, per uns altres motius, molt ben trobats això sí, però queixar-nos. Alimentem així la queixa també dels alumnes que, no prou amb les seves hormones, han de carregar amb tota aquesta violència que demana viure en un sistema capitalista, agressiu, cruel i que no té gaire en compte el costat més humà de les persones, si no l’animal i com no, el consumidor més afamat. Consumidor de xarxes socials, de a vere qui fa més coses i més guais, a vere qui guanya i a vere qui la diu més grossa. En diuen postureig. No conec cap lloc on es premiï qui calla més, qui ajuda més en silenci o que no es premiï res, que simplement es gaudeixi de l’estar, del mirar, del fer, del respirar. l’acció més important de la nostra existència.

Potser m’estic fent gran. Aquest discurs és com el que sentia quan jo era joveneta. He de dir que no hem feia ràbia, podia entendre’ls perquè trobava que part de raó en tenien. Llegir aquest llibre em transporta a la manera que vull viure i a la manera que vull participar en aquest món, que puc aportar, per petit que sigui, que ja és gran.

Aquesta història em calma i em dona esperança per construir un món on, si totes fem allò que hem de fer (descobrir-ho és un tresor), es generarà un cert ordre. Dieu-me ingènua. Potser ho soc, però en aquests temps necessito aquesta ingenuitat per seguir endavant. Jo, sempre que pugui, acompanyaré els meus alumnes a plantar un arbre i intentaré posar la llavor de la pau i el gust per les bones accions en els seus cors.

No sé si aquesta entrada és ben bé una ressenya, en realitat amb el títol de la novel·la, ja n’hi ha prou per saber de què va i per saber si ens agradarà o no. M’agrada saber que és una novel·leta que s’ha llegit molt a França i a arreu del món i que l’han traduït a llengües minoritzades con el català. No descarto portar-la a les aules en algun moment.

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *