Emily Brontë, Djuna Barnes, Sylvia Plath, Colette, Marina Tsvetàieva, Virginia Woolf i Ingeborg Bachmann.
Volta pel meu escriptori des de fa uns mesos aquest llibre que vaig adquirir l’any 2016 a la llibreria lleidatana Punt del Llibre, ja inexistent. He recorregut a ell en un parell d’ocasions: en llegir Cims Borrascosos, de l’Emily Brontë i El blat tendre de Colette. La professora Àngels Santa, directora de la present col·lecció LO MARRACO BLAU de Pagès Editors, va presentar el llibre i l’autora en una acte molt agradable i càlid en què vaig gaudir del preciós accent de la Lydie, que es delia explicant anècdotes de la seva infantesa, records dels pares, exiliats a França durant la guerra civil. Em va semblar una dona forta, entusiasta i amb les idees ben clares.
Arrel d’una espècie de crisi d’escriptura, l’autora es refugia en la lectura i rellegeix, ara amb una mirada més madura i crítica aquelles obres que la van marcar a la joventut. Ella que no era gaire d’indagar en les biografies de les autores ni de conèixer d’entrada allò que envolta l’obra, necessita fer-ho, potser per emmirallar la seva pròpia crisi a les posibles de les seves set dones. I així neix el llibre.
De les set escritores, la vida de les quals ha novel·lat (en el sentit francès de «nouvelle», que podríem traduir per «relat curt»), resalta el patiment i el sentit d’haver hagut d’explicar-se constantment, sobretot perquè, d’una manera o d’una altra, a totes elles se les qüestionava que fessin una tasca assignada a homes. I l’únic que la Lydie no vol heretar és aquest patiment. La resta ha estat i és una contínua font d’inspiració.
Salvayre, que va guanyar el Premi Goncourt l’any 2014 per la desenfadada i profunda novel·la Pas pleurer, analitza algunes de les obres més emblemàtiques de les autores i reflexiona sobre com es va forjant la ment de l’escriptor i com en van convertint en un ofici. Reconeix que escriure és tot un estil de vida i una espècie d’identitat. És un llibre ple de referències literàries, d’anècdotes personals relacionades amb els moments de la lectura, personatges o temes. Aborda molt puntillosament el tema de la bogeria. Està escrit amb una gran sensibilitat, rigor, luxe de detalls i una energia que traspua pertot.
Així de bonic comença el llibre abans d’abordar la primera de les autores:
Set boges. Per a les quals no n’hi havia prou de viure. Menjar, dormir i cosir botons, seria això tota la vida? es pregunten.
Que segueixen cegament una crida. Però de qui, però de què? s’interroga Woolf.
Set il·luminades per a les quals escriure és tota la vida. De manera que la seva existència perd tot fonament quan, per motius diversos, no s’hi poden dedicar.
Set insensates que, contra tot seny i contra tota raó, diuen no a la canilla de «llops regents», tant si són polítics com literaris o les dues coses, i que ho escriuen a la seva manera, les unes cridant, donant cops de porta, arrencant les màscares, i tant se val si s’emporten també la pell i la carn.
Set dones és ideal per tenir-lo a la llibreria de casa i consultar-lo, almenys, set cops a la vida. Magnífica traducció d’en Jordi Vidal Tubau.
