Cims borrascosos d’Emily Brontë

Eloqüent retrat de l’època romàntica

Feia temps que volia endinsar-me en aquest clàssic de la literatura anglesa, sobretot perquè durant un temps em vaig interessar molt per les germanes Brontë, com a dones perseverants en la seva dedicació a les lletres durant un moment en què s’havien de fer passar per homes per a publicar.

La història de la novel·la és espantosa però, com està explicada, espectacular. Dic «espantosa» perquè a vegades fa pensar en una obra de terror. Té un aire ben gòtic. Sobretot per les meravelloses descripcions de l’entorn i en com aquest pren un protagonisme crucial i determina el comportament dels personatges. Sembla que ningú pugui escapar del seu destí, hi ha poca esperança a coses bones en un entorn tan hostil i feréstec, és impressionant el domini del llenguatge que mostra l’autora així com l’aprofundiment en les passions humanes. Ara, estem acostumats a la violència, hem vist les atrocitats d’Auschwitz o de Rwanda. Ara sabem que a la «vida real» l’homo pot ser tan demens com sapiens, però en aquell moment, això només succeïa a la literatura fantàstica amb Frankenstein, per exemple. Cal reconèixer, doncs, la valentia d’Emily d’exercir aquesta llibertat per retratat tan encertadament aquesta part fosca de l’ésser humà.

El que més m’ha impressionat és que no s’està de res, escriu amb una determinació admirable, com si no tingués por de res, com si li fos igual el que es pogués arribar a dir d’ella. I menys mal. Per poc confortable que semblin els erms i els paratges descrits, fa que tinguis ganes de passejar-t’hi (no de quedar-t’hi més d’un dia). Podríem parlar de molts elements que es van repetint i que es queden en l’imaginari del lector com un leiv-motif: el foc, el vent, els corbs, la neu, les tombes, els bruguerars, la tos, la humitat, les veus… És impossible no corprendre’s.

La història, molt resumida:

Dues famílies enfrontades per la «intrusió» d’un nen orfe, d’aspecte gitano, als seus quefers diaris. El pare Earnshaw l’adopta i el porta a casa, els Cims borrascosos, on viu amb els seus criats i els seus altres dos fills: la Catherine i el Hidley. Aquest nen, que en ella provoca tendresa i amor i en ell rebuig i odi des del principi, no té nom i el pare l’anomena Heathcliff (en anglès «heath» vol dir bruguerar i «cliff», espadat, és a dir el cel i l’infern ja en el seu nom). Al cap de poc, el pare mor i en Hidley el maltracta tant com pot. Paral·lelament, es va enamorant de la Catherine però ella, que també l’estima, no pot permetre’s casar-se amb ell i ho farà amb el fill de l’altra família rica, l’Edgar Linton. En Heathcliff fuig i torna al cap de tres any amb una fortuna. En Hidley està molt malalt i arruïnat i en Heathcliff compra els Cims, es casa amb la germana de l’Edgar per fer mal a la Catherine. En Hidley mor, deixant un nen que criarà (de manera salvatge i sense instruir-lo) en Heathcliff. Ell també tindrà un fill, que fugirà amb la mare en descobrir que el seu home no l’estima. I la Catherine també tindrà una filla morint ella el mateix dia del part. Després d’una sèrie d’esdeveniments, el Heathcliff es troba vivint als Cims amb els tres «infants», a qui fa, a tots, la vida impossible com a mostra de venjança.

El gran encert d’aquesta obra és, a part de la prosa deliciosa, per una banda, l’estructura narrativa: els capítols no són gaire llargs i et permeten respirar de tanta acció com va succeint. D’altra, la veu narrativa principal és la d’una criada, la Nelly, que ha viscut amb totes tres generacions i ha conegut de primera mà els intríngulis de les dues famílies, especialment dels Earnshaw. Ella aprofita per explicar aquesta història familiar al senyor Lockwood, que fa una estada a la que va ser la casa dels Linton i ara pertany al Heathcliff.

[parla Isabella, l’esposa de Heathcliff] «M’he recuperat ja del meu primer desig de ser assassinada per ell. M’estimaria molt més que es matés! Ha aconseguit extingir totalment el meu amor i, per tant, em sento ben tranquil·la. Encara puc recordar com l’estimava: i puc imaginar-me vagament que encara el podria estimar si… No, no! Encara queell m’hagués idolatrat, la seva diabòlica naturalesa hauria mostrat la seva existència un moment o un altre. Catherine havia de tenir un gust espantosament pervertit per estimar-lo tan profundament, coneixent-lo tan bé… Monstre! Tant de bo se’l pogués esborrar de la creació i de la meva memòria!

Heathcliff, ferit d’amor, odiós fora de tot límit, portat per un desig irrefrenable de venjança, s’endinsa en l’infern fins al punt de perdre tota compassió, tota pietat i tot penediment. Fins a tornar-se inhumà.

Aquesta obra veu la llum el mateix any que les novel·les de les seves germanes, Charlotte y Anne, al 1847, també sota pseudònim. Tenen poc èxit. Dels Cims Borrascosos es digué que era grollera, repugnant i immoral. No fou fins cinquanta anys més tard que Virginia Woolf va lloar la seva vàlua literària. Poc després de la publicació, l’Emily té el cor trist. No tant per la mala venda del llibre, sinó perquè el seu germà Branwell, malalt de tuberculosi, empitjora i mor. Poc després ella i l’Anne també moren de la mateixa malaltia als trenta i vint-i-nou anys. La Charlotte, decidida, desvetlla la identitat de les Brontë. L’Emily no sabrà mai que el seu enorme buldog va passar assegut quatre dies davant de la seva habitació, ni tampoc que un segle després l’escriptor George Bataille designarà Cims borrascosos com la millor novel·la d’amor de tots els temps.