Soledat escalfadora que et fa més salvatge.
Teixida de manera magistral, la Carlota Gurt ha fet una obra de filigrana, plena d’ironia, sarcasme i de veritats incòmodes, un exercici literari -i metaliterari- que bé podria ser utilitzat a les escoles d’escriptura o a les poques universitats catalanes on s’ensenyi a escriure de veritat.
Porto dies polint aquesta ressenya. Normalment, llegeixo ràpid els llibres, si alguna cosa em crida l’atenció, la subratllo i hi reflexiono i quan l’acabo, sobretot si decideixo fer-ne la ressenya (a vegades no m’agrada prou el que he llegit i no hi perdo el temps), rellegeixo i escric. Ara que porto dos intents d’enllestir-ne aquesta, m’adono de dues coses: la primera que vaig llegir Sola massa de pressa, és com si la mateixa història m’engolís, sobretot cap al final. I la segona, que m’ha agradat molt perquè no m’ha agradat. M’explico.
Em sembla inevitable reflexionar sobre allò que la literatura provoca en nosaltres, especialment sobre els lectors avesats que estimem i ens nodrim de literatura. Costa explicar que alguna cosa no t’hagi agradat però que alhora t’ha encantat. I aquest punt és precisament el que em fa donar-hi tants tombs. He llegit i escoltat la Carlota Gurt durant aquests mesos de promoció i, apart d’enamorar-me del seu caràcter i la seva personalitat desbordant, m’ha captivat el seu entusiasme i coneixement literari. Ha estat anys fent aquesta novel·la i això és ja motiu de la meva admiració. També m’agrada la manera desimbolta com en parla, la descriu amb tots els ets i els uts sense avançar res, assumint els punts febles que pugui tenir la novel·la així com els forts (tot i que no en parla gaire).
La primera part és la que més m’ha atrapat. Trobem una Mei (la protagonista) amb molta força, decidida, amb ganes de descobrir el món, en sentit literat, ja que aquesta dona de quaranta-dos anys s’instal·la a un mas de pedra familiar per escriure una novel·la. Veiem com condiciona l’entorn, com va descobrint-lo o, millor dit, redescobrint-lo, recordant-lo. En aquest arranjament de l’entorn, la Mei reflexiona sobre les coses, sobre la seva vida, sembla que estigui en un moment d’aquells en què, diuen, les dones hem de prendre decisions importants, eufemisme que jo reduiria a un simple vull ser mare o no, i en les determinants conseqüències que això comporta:
No li he explicat que ja he començat a treballar. Tampoc no m’ho ha preguntat. No deu gosar. Ja sap que si em collen, m’arronso. Després de tants anys junts, ens coneixem les flaques. Ens hem amistançat amb les ratotes que habiten dins de l’altre, de tant en tant les fem estirar-se al divan i vomitar totes les porqueries que s’han empassat: trossots colossals de vida que han arreplegat a les clavegueres de l’ànima. Jo continuo pensant que no es pot arribar a conèixer algú del tot. El Guim creu que sí, esclar, li agrada massa portar-me la contrària, i jo sempre li dic, però mira què li va passar a l’Ester quan va tenir la nena. Potser si haguéssim tingut fills, també ens hauríem separat o potser tot… Potser seríem persones diferents.
El punt de gir es dona quan la Mei es queda completament sola i no té més remei (al·ludint al seu nom) que estar per la feina i concentrar-se. Sembla que hi ha un punt d’ella que es resisteixi a avançar, en part per combatre allò que, al meu entendre, defuig i vol mirar de cara a totes totes: la soledat. De punts de distracció, no li’n faltaran i de senyals de l’entorn, tampoc. I això aguditzarà els seus sentits i el seu instint, tot i que hi ha moments que es mostra bastant ingènua, ja que se li escapen coses que pel lector poden semblar evidents. La protagonista va, a poc a poc però d’una manera atropellada, ficant-se en la seva pròpia novel·la. El ritme de lectura és bastant àgil. Tot el que succeeix al voltant de la protagonista la porta al que està fent i viceversa, i això fa que al lector se li talli la respiració en determinants moments.
El final m’ha encantat. Jo hi veig un altre joc metaliterari, ja que la Mei es torna personatge de la seva pròpia vida i al mateix temps és més ella que mai, encara que sembli (o pugui semblar) una boja, té clar tot el que ha de fer, viu una espècie d’epifania i pren una decisió molt simbòlica i carregada de veritat. I tant se li en fot el que diguin d’ella. D’altra banda, aquest final, i diria que en conjunt, dona una visió de la solitud molt plena, escollida i reivindicada. Encara que ens ho pugui semblar (i potser per això a una part de mi no li agrada la novel·la) estar sola no és sinònim d’estar malament, d’una part, es renuncia a coses que tothom considera imprescindibles, però de l’altra, el fet de renunciar-hi, comporta un recolliment i un reconeixement que no totes les persones estan disposades a fer, sobretot, dones. En aquest renaixement, m’hi reconec i sobretot, veig un molt bon debut literari de l’autora.
Com a pega, al meu entendre, crec que la novel·la tindria molta més força amb vint pàgines menys. Donat el domini narratiu de la Gurt, l’ús superb de la puntuació, tinc la sensació que m’hagués copsat molt més si no m’hagués deixat respirar tant. Potser soc jo, que cada cop em fascina més la contenció i el que em generen les històries un cop llegides. He de dir que l’he tingut alguns dies al cap i que, just ara, revisant alguns fragments, m’han donat ganes de rellegir-la de manera pausada. És completament possible. De fet, aposto per aquest tipus de lectura.
Ja per acabar, més amunt dic que és un exercici de metaliteratura, només perquè es parla de com s’escriu un novel·la sinó perquè es fa al·lusió a una gran de les nostres lletres: Solitud de la Víctor Català, novel·la que encara no he llegit però que faré tan aviat com pugui. El que sí puc dir és que el principi m’ha recordat molt a una altra novel·la actual que em va encantar i vaig llegir d’una tirada: Un amor de Sara Mesa. Això sí, amb aquesta gairebé m’ofego i em va deixar ben callada i pensarosa, que és just com m’agrada quedar-me després d’una bona lectura.
