Amor que va florint com un cirerer japonès.
No sé què té la literatura japonesa que sempre que llegeixo un llibre (n’he llegit pocs), em genera una sensació de calma semblant a la que em deixen les classes de ioga. Aquesta novel·la curta, plena de diàlegs i de condensació poètica, no et deixa indiferent i et manté en un estat meditatiu molt agradable durant el temps de lectura. La història és ben original i m’ha portat a la memòria una pel·lícula que vaig veure fa molt temps i em va impactar força: Harold i Maude.
La història és la següent:
Un dia, la Tsukiko, una dona de 38 anys, retroba, per casualitat i a una taberna, el seu mestre de japonès de l’institut i, entre tapes i sake, inicien una amistat. Ell és molt més gran que ella. Van parlant i profunditzant al llarg del temps fins que la Tsukiko sent que, d’alguna manera, s’ha enamorat d’ell: no sap si d’una manera platònica o real. Ell no sembla estar gaire per la labor i fa com si res. És evident que al mestre li interessen coses diferents que a la seva alumna que, tot i la confiança que s’arriben a professar, no deixa mai de tractar-lo de vostè ni d’anomenar-lo «mestre».
—No et quedis a la porta, Tsukiko. Entra —em va convidar el mestre, fent-me senyals amb la mà. Vaig obrir els ulls, que de seguida se’m van acostumar a la llum. El mestre tenia la taula plena de papers i estava escrivint.
—Què escriu?—Li vaig preguntar. Ell va agafar un dels papers de la taula i me’l va ensenyar: «La carn del pop / té un to rosat», vaig llegir.
—Només em falta l’últim vers del haiku—es va queixar, llançant-me un esguard seriós—. Què podria venir després de «té un to rosat»?
Em vaig asseure en un coixí i no vaig poder evitar pensar que, mentre jo em preocupava pel mestre, ell matava el temps escrivint poemes sobre la carn del pop.
El que més m’ha fascinat d’aquesta novel·la és el gust pels detalls que envolten la història. Els elements naturals prenen una força molt important i tot va a una amb el que els està passant. També els silencis, com no. Potser hi ha més comunicació en allò que callen que en allò que diuen, paraules que l’autora ens fa arribar magistralment. Hi veig molta feina, en aquesta novel·la. Molta reflexió. Cal molt esforç i molt «embolic» per arribar a la senzillesa, per contradictori que pugui semblar, per això crec que hi ha un gran treball de condensació poètica.
Tots dos personatges menen vides molt solitàries i trobar-se l’un amb l’altra, compartir l’espai d’una taberna per menjar, beure i dialogar d’una manera desimbolta i al mateix temps tan precisa m’ha fet pensar que a vegades no calen tantes paraules quan l’entesa ve del cor. De fet, els protagonistes cada cop «necessiten» parlar menys i s’entenen cada vegada millor.
El final és preciós. Jo l’esperava. I m’ha encantat, s’allunya del drama clàssic que totes coneixem.
Una voldria viure més temps en un llibre japonès i sempre és un bon motiu per endinsar-s’hi en un. Seguiré llegint aquesta autora i en descobriré d’altres. Hiromi Kawakami és una de les escriptores més prolífiques del seu país i aquest llibre fou adaptat al cine i convertit en un manga. No sé si veuré mai la pel·lícula perquè la que me n’he creat jo al meu imaginari és tan potent i maca que, de moment, me’n quedo amb aquesta.
