D’adolescent, la mort sempre és molt llunyana.
Fa cosa d’un mes vaig tenir la sort d’assistir a una formació de teatre amb la dramaturga i directora catalana Marta Gil Polo. Durant les diferents sessions del taller, vam treballar, entre altres moltes coses, fragments d’aquesta peça, que ja em va semblar corprenent i d’una força magnànima. La vaig comprar i ahir mateix, i per fi, la vaig llegir un parell de vegades seguides. No m’estranya que li donessis un premi, l’any 2009, el premi recull de teatre «Josep Ametller».
Sempre que llegeixo una obra de teatre em dic el mateix, que no en llegim prou, que no en mirem prou i que ens fa molt bé. El teatre és molt diferent al cine. I llegir-lo, si està ben escrit, com és el cas, et transporta de ple a l’escenari, per una banda, i de l’altra, a la vida dels personatges que acabes de conèixer, que podrien ser tu i els tens allà, a tocar, tremolant, vibrant, parlant-te, mirant-te.
El protagonista és en Cesc, un noi de dinou anys que viu amb la seva mare i el seu germà petit. El pare era un home amb coneixements d’astrofísica, aparentment ben reputat i que havia estat company docent, (i potser alguna cosa més) d’una de les seves professores actuals. El pare va morir fa pocs anys a causa d’un accident, però el recorden sovint.
En Cesc porta una vida normal i corrent: estudia a la universitat, surt amb una noia, li agrada anar de festa i agafar el cotxe de la seva mare. De tant en tant es fa algun porro amb els seus amics i beu alcohol.
Una nit, en Cesc té un accident i a partir d’aquest moment tot canvia, no només per ell, si no per totes les persones que l’envolten. A l’obra presenciem diàlegs i monòlegs d’aquests personatges, nou en total, i anem descobrint secrets, pors, il·lusions que van conformant el tot. Veiem també diferents moments, salts en el temps i passejos per diferents dimensions.
Al llarg de la lectura esbrinarem una sèrie de coses que ens faran pensar en el mite de l’etern retorn, sembla ser que tot es repeteix, encara que no en siguem conscients. Pare i fills estan connectats per vincles invisibles, que no necessàriament tenen a veure amb la consanguinitat, sinó més aviat amb el fet de ser home en un món on les dones els han envoltat i, d’alguna manera, adorat. Ens fa pensar també el que la mort no és sinònim de desaparició total sinó moltes vegades de descoberta.
Tot plegat, em sembla una obra molt captivadora i amb una possible posada en escena senzilla, potser perquè va ser concebuda pel Ferran Joanmiquel per ser representada pels seus alumnes d’institut. Tant de bo algú la portés avui a l’escenari perquè és d’una bellesa i profunditat digna de ser gaudida i contemplada.
