Florir amb 18 anys fa un segle, a una casa barcelonina amb jardí.
Havia llegit aquesta novel·leta aproximadament a l’edat de la protagonista, Aloma, 18 anys. Només recordava que m’havia agradat bastant, que era d’amor i algun altre detall difícil d’oblidar, que no ve massa al cas. Han passat més de vint anys, l’he rellegida en un parell d’estones i m’ha semblat d’una supèrbia literària. Això m’indica vàries coses però sobretot que el gust literari es va refinant amb el temps (i la pràctica). La novel·la és captivadora, transparent i alhora et va nuant l’estómac, has d’anar empassant saliva per adonar-te que estàs aquí, per sort, i que, en la Catalunya del segle XXI la majoria de dones podem triar moltes més coses que la pobre Aloma. A mi m’ha fet pensar en la meva àvia i en les històries que m’explicava i que jo, llavors, no parava gaire atenció però que, com un pòsit, quedaven enregistrades en algun racó de la memòria. Les meves àvies estarien totes dues a punt de fer els 100 anys. Les trobo a faltar a totes dues, els explicaria aquestes històries de llibre i de ben segur que em dirien, anda, esto pasó en mi pueblo.
Aloma viu amb el seu germà Joan i la seva família, l’Anna i el petit Dani, de qui Aloma es fa càrrec, a la casa familiar, heretada dels pares i situada a l’Eixample de Barcelona. La jove genera una gran expectativa davant l’arribada del Robert, germà de l’Anna, tretze anys més gran i establert a Amèrica. No queda clar per què ve a Catalunya, se’n diu que per passar una temporada. Aloma sent repulsió i atracció alhora i, al cap d’unes setmanes i d’amagat comencen a tenir una relació (a les fosques) fins que ell se’n cansa i decideix tornar a casa seva, on sembla que l’espera algú altre, de qui n’ha rebut un parell de cartes. Aloma es queda sola de nou, embarassada, i amb una il·lusió nova que la fa tirar endavant.
El que més m’ha agradat de la novel·la és l’atmosfera creada per l’autora. Es fascinant veure tots els elements narratius posats al servei de la història. Cada paraula, detall, escena, silenci aporta llum i et genera el meravellós somni de la ficció. Tant se val el que expliqui, la història en sí no és especialment atractiva, més aviat al contrari, però Rodoreda posseeix el do de la narració, és capaç d’aportar la justa poeticitat per a què el lector s’emocioni i vulgui seguir fins al final, encara que, l’amor faci fàstic i hi hagi dolor, soledat, tristesa. No és una mica així la vida? Y sobretot a les portes de la Guerra Civil espanyola? Un arriba a estimar els personatges i a voler que se’n surtin per molt que intueixis que no ho faran. Gran encert amb la descripció de l’ambient enrarit, ple de tabús, de pors, de prejudicis i de les persones que habitaven l’època, persones preocupades més per la supervivència que per la creació de qualsevol cosa.
Ara no veig que sigui una novel·la d’amor i diria que l’autora tampoc pretenia que ho fos. Més aviat veig un retrat social de com es vivia l’amor des d’una perspectiva femenina, ja que la majoria de personatges el món intern dels quals veiem, són dones (cunyada, veïna, amiga…) i responen a arquetips femenins de l’època. Els homes només semblen interessants per dues coses: sexe i diners i quan s’expressen també fan palesa del desencís i la duresa del moment.
L’autora considera Aloma com la seva primera novel·la. Ja n’havia escrit d’altres, però sembla que no les hi atribuïa prou qualitat literària. En tot cas, li devien servir de pràctica per arribar a Aloma, novel·la que va rebre molt reconeixement a l’època, sobretot per la vivacitat de la llengua i el domini del català indígena, com ella mateixa en deia. Val a dir que Rodoreda va revisar la novel·la trenta anys després (versió que jo he llegida), però he tingut l’ocasió de llegir-ne algun fragment de la primera, gràcies al pròleg de l’estudiosa de l’autora, Neus Real, el criteri i punt de vista de la qual em sembla molt encertat. Es veu clarament el treball primmirat de l’ambientació, dels diàlegs, de les descripcions de l’espai i la natura… En definitiva, la construcció d’una atmosfera completament lligada a la història.
A la novel·la estem davant d’un amor de descoberta, completament tòxic diríem avui, amb trets boverians, ja que és inevitable no pensar en aquella altra pobre desgraciada que també s’alimentava de fantasia: l’Emma Bovary. Aquesta part, per mi, és la més esperançadora. Durant un moment sents (i desitges) que Aloma es quedi enganxada a la literatura, a escriure cartes, i no a la vivència de l’amor que ella mateixa crea i porta a terme amb en Robert. Amb la literatura no podria prendre’n mal i tu, com a lector, vols salvar-la. Però som humans i està escrit a la nostra natura voler experimentar, i més quan tens 18 anys i et veus amb la força necessària de no repetir el que vam fer les teves avantpassades: casar-se i viure al servei dels altres. Durant un moment, creus que Aloma se’n sortirà i que les seves idees són fermes i sòlides.
Els símbols que apareixen reforcen tota la trama principal: Les cortines, els gats (que representen els instints pel quals estan dominats els homes i d’alguna manera, les primeres passions) i sobretot el jardí: lloc a l’aire lliure, habitat per flors, arbres, naturalesa viva, però també lloc tancat que forma part de la casa familiar, que la família acaba perdent per un assumpte de faldilles, per masculinitats no qüestionades, per gestions que avui en dia moltes dones no permetríem i, per sort, gosaríem intervenir-hi abans que no fos massa tard.
El final està ple de simbolisme. Aloma no es deixa marcir, com faria una flor, que no té consciència, tot i que ha perdut tota la il·lusió per l’amor romàntic, i com una ombra es barreja pels carrers de la Barcelona on serà una anònima més. Jo li he trobat un punt d’esperança. És el que vull veure, però soc conscient que precisament una de les meravelles d’aquesta novel·la és que el lector por pensar-la com vol.
Com diu la Neus Real, la Mercè Rodoreda és la nostra Virginia Woolf. Amen.
