D’aquella llumeta que a vegades se’ns encén, si es segueix, en poden sortir meravelles.
Cada dilluns llegeixo un conte a tres alumnes del SIEI de l’institut on treballo. Són aquells infants que, per llei, s’han d’incloure a l’aula ordinària i que surten algunes hores per fer un seguiment més personalitzat i adaptat al seu nivell cognitiu. Quan m’ho van proposar vaig tenir clar que jo no faria classe ordinària, ni fitxes, ni exàmens. Jo els llegiria contes. A la tutora se li va il·luminar la cara i jo vaig sentir-me molt feliç, també.
N’hem llegit quatre, ja, i aquesta setmana (curiosament llegint aquest llibre), vaig tenir la idea que també podria ressenyar llibres infantils, per què no. M’encanten els llibres infantils, en llegeixo bastants a casa i n’he llegit un munt. A més, no crec que siguin només llibres per a infants, o sí, tenint en compte que també van adreçats a l’infant que totes portem dins i que, per alguna raó en què ara mateix no entraré, deixem de banda tot sovint. Aquests llibres són molt llegits i contats per les famílies o les professores de les criatures, així que també són per adults.
Aquest conte explica què fa un nen un dia que té una idea. Al principi no li fa gaire cas, però la idea el persegueix. Llavors decideix mirar-se-la, no massa, fins i tot arriba a parlar-ne als altres, però se’n riuen d’ell: la troben esbojarrada i estranya i li suggereixen que la deixi córrer. Ell, tanmateix, decideix cuidar-la i estimar-la i el que passa a continuació és senzillament preciós. Haureu de llegir-lo per comprovar-ho!
Les il·lustracions em semblen elegants, fresques, sensibles. Amb un ús i una simbologia del color ben encertada; m’agrada molt veure el traç del llapis, que conservin el realisme de la vida, que les puguem identificar i al mateix temps que ens facin somiar. M’agrada percebre el toc personal de l’il·lustrador, imaginar-me’l dibuixant, concentrat, imbuït per la història que està explicant sense dir-nos-ho tot i fent-nos-hi partícips, i sobretot, m’encanta poder contemplar el traç dels dibuixos.
M’agrada llegir-los els contes amb veu dolça, suau, gesticulant molt i mostrant els dibuixos molt d’a prop. M’agrada mirar-los de gairell mentre van entrant en la història, quan s’hi endinsen, i sobretot m’agrada no preguntar-los absolutament res, no vull interferir en la màgia de l’encontre, sinó ser una veu, una veu que els porti benestar, bellesa i amor per les paraules.
Quan l’acabem de llegir, deixo que el toquin, que el fullegin, que el rellegeixin i llavors faig alguna pregunta o dos, ja sabeu, deformació professional, necessito comprovar la comprensió i sempre em duc sorpreses i em meravello de la riquesa que habita en el cap dels infants. I els pregunto quines són les paraules que més els han agradat d’aquest conte i les escrivim com si nosaltres fóssim els contacontes d’altres infants com ells.
Els meus dilluns valen molt la pena per moments com aquest.
