«Recordo la sensació esbalaïdora de potència, de possibilitats que s’obrien, en considerar aquella idea, com si m’haguessin deixat entrar en un edifici immens ple de portes tancades i m’haguessin donat les claus per obrir-ne qualsevol que m’agradés».
He vist moltes pelis de l’Stephen King, però mai havia llegit una obra sencera i sé que en no serà l’última. Més que d’una novel·la es tracta d’un assaig que parla de com es va fer escriptor i de com ja de ben petit es va sentir atret per les històries de terror i fantasia. Va fer els primers escrits quan anava a l’institut: feia contes i els repartia als companys, fins i tot algun de caire satíric contra una professora, li va costar una sanció. Després, comença a treballar a un diari esportiu i allà és on realment aprèn a escriure perquè aprèn a reescriure i a posar-se al lloc del lector. Allò ho va viure com una oportunitat única. Després d’haver estat rebutjat per vàries editorials i de veure que els seus contes de terror tampoc eren gaire apreciats, va plantejar-se deixar córrer l’escriptura i es va fer professor d’anglès, mentre escrivia Carrie. Va ser un èxit rotund i el tret de sortida de la prolífica carrera que totes coneixem.
Llegint aquestes aventures sembla fàcil fer-se escriptor. En King ens ho explica amb una naturalitat i una franquesa que no pots deixar d’empatitzar-hi. Fins i tot parla de les parts més fosques de la seva vida i de com la seva família el va ajudar a sortir de les drogues i l’alcohol. Ell explica molt bé que acostumem a escriure no només sobre allò que ens ocorre de manera visible i quotidiana sinó també sobre allò que patim, que tenim inconscient i que es manifesta en el nostre quefer. El personatge de The Shining vindria a ser una espècie d’alter ego d’ell mateix addicte.
La part de mi que escriu, la part profunda que sabia que era alcohòlic des del 1975, quan vaig escriure The Shining, no estava disposada a acceptar-ho. Aquesta part de mi no és silenciosa. Va començar a cridar ajuda de l’única manera que sabia, a través de la ficció i els meus monstres. A finals del 1985 i començament del 1986, vaig escriure Misery (títol que descrivia força bé el meu estat mental), que narra com us escriptor és presoner d’una infermera psicòtica que el tortura.
Sovint la crítica ha catalogat l’Steven King d’autor popular potser pel bon ús del llenguatge col·loquial o perquè, sobretot, ha arribat a un públic que no llegeix un tipus de literatura, diguem-ne, més elevat. És un autor llegit per gent que normalment no llegeix. Sigui com sigui, és un narrador domina l’art d’explicar històries, treballador infatigable que, a més, s’ho passa pipa escrivint.
La segona part, titulada caixa d’eines, recull un seguit de consells per a escriptors novells (i no tant): fer vàries versions, revisar, esporgar… Parla també de l’altra feina de tot escriptor, allò que necessita fer per mantenir vives les paraules: llegir.
Llegim per experimentar la mediocritat i la merda pura, per poder-les reconèixer quan treuen el nas en la nostra escriptura i així poder-les evitar. També llegim per batre’ns amb els millors, amb els genials, per tenir idea d’on es pot arribar. I llegim per reconèixer nous estils.
En definitiva, saber com han estat concebudes, escrites i valorades aquestes novel·les m’anima a endinsar-me en la literatura de terror. A casa tinc uns quants exemplars per les estanteries i en qualsevol moment, n’agafo un i arrenco el vol pels inescrutables mons del King . Coneixent-lo una mica més, potser no faran tanta por. O sí, per què de ben segur que estan perfectament construïts.
Pingback: Zen en l’art d’escriure de Ray Bradbury – Leer para compartir