Coconut de Kopano Matlwa

Dues històries amb més semblances del que podem imaginar situades a Sudàfrica.

Dues joves negres, aparentment antagòniques i afincades a Johannesburg en l’era postapartheid, expliquen la seva vida d’una manera original i molt planera. D’una banda, veiem el seu dia a dia en relació a la família, l’escola, la feina i l’entorn social i de l’altra, ens endinsem en els seus pensaments més íntims. Aquesta part és la que em sembla més revolucionària, ja que presenciem de primera mà allò que passa pels seus caps, pels seus cors i de com es veuen a elles mateixes en una societat en què la desegregació dels negres no ha acabat amb el racisme ni amb la violència estructural.

L’Ofilwe ho té més fàcil. Pertany a una família enriquida en l’època d’empoderament econòmic dels negres i viu a un barri residencial de blancs amb control d’accés. Va a una escola de blancs, adopta els costums dels blancs com ara parlar l’anglès o anar els diumenges a una església anglicana. Després de missa, tota la família va al Silver Spoon, un restaurant de blancs on els únics negres que hi ha són els dos cambrers, una de les quals, la Fikile serà la narradora de la segona part del llibre. El seu germà Tshepo representa una espècie de veu de la consciència familiar i històrica ja que mostra un bon coneixement dels esdeveniments recents, del apartheid i del tracte que han rebut i encara reben els negres. Contínuament va recordant a l’Ofilwe que, encara que comptin amb molts privilegis (pel fet de tenir recursos), pateixen discriminacions i que si sortissin de la bombolla en què viuen, seria molt pitjor perquè la segregació social vers els negres segueix vigent. Per exemple, no aspiren a les mateixes feines que els blancs tot i a haver estudiat a una mateixa escola privada.

No podem ser negres als restaurants, als barris residencials, ni a les escoles. Oh, com els repugna només que ens imaginem ser negres, veritablement negres. Les antigues normes segueixen i els vells sentiments no han canviat. Ho sabem, Senyor, perquè aquells ulls desaprovadors encara ens escridassen; l’aire fred i sec de fàstic encara s’enfila pels nostres amplis narius.

L’Ofilwe va prenent consciència de tot això, i va entenent les coses «petites» que passen a casa seva: que la seva mare prefereix el seu germà, que si no fos per aparentar els seus pares es divorciarien i que la Belinda, una nena blanca, és amiga seva perquè no en té cap altra.

La Fikile, narradora de la segona part del llibre i a diferència de l’Ofilwe, ho té fomut. Tot i que no perd l’esperança en aconseguir el seu somni: ser blanca, rica i feliç. La seva història no ha estat un camí de roses: perd tràgicament la mare i es cria entre l’àvia i el tiet, que treballa en una empresa de blancs com a guarda de seguretat. Aquest, que malviu ancorat en la queixa per no haver sabut aprofitar l’oportunitat d’estudiar, que li va oferir la família de blancs amb qui vivia de nen (on la mare hi feia de minyona), abusa de la nena fins que aquesta pren consciència del que passava i abandona el llit compartit. Per aquest fet, entre d’altres, la Fikile odia els homes negres, també influenciada pel Projecte Infinit que oferia l’escola, i es proposa a totes totes aconseguir el seu objectiu. No tindrà cap escrúpol en robar els pantalons que necessitarà per l’uniforme de la feina. Es posa cremes emblanquidores, s’allisa els cabells i les pestanyes, entra a treballar a un restaurant per a blancs, intenta parlar un anglès culte o flirtejar amb vells blancs.

Em domina un impuls nou: m’anima a prendre les regnes i crear el meu propi destí. Estic segura d’allà on vaig i sé exactament què vull de la vida. M’he esforçat molt per ser on soc i tinc poca tolerància per aquells que se’m posen al mig.

Cada diumenge la Fikile es troba al restaurant amb la família de l’Ofilwe, per qui sent un profund odi i evita servir a tota costa. Tanmateix, no vol veure que la seva patrona la tracta amb total condescendència i menyspreu i es creu imprescindible al lloc que ocupa. Com a contrapunt de la Fikile hi ha l’Ayanda, l’altre cambrer també negre, però una mica ric; representa una altra veu de la consciència, que l’anirà sacsejant ideològicament de tant en tant.

Què penso d’aquest llibre? Cal deixar un temps per pair-lo, ja que et deixa un regust estrany. Em va costar una mica entrar-hi, degut sobretot a la combinació dels dos formats de lletra (la normal i la cursiva), però en suma, aquesta història m’ha colpit completament. En acabar el llibre vaig necessitar rellegir el principi i llavors sí que vaig connectar de ple. Estem davant de dues històries fresques i actuals, molt autèntiques, explicades amb total sinceritat i això enganxa molt.

El que més m’ha agradat és que Kopano Matlwa mostra perfectament la vida d’aquestes noies i els seus entorns i resulta molt fàcil imaginar-los i ficar-nos a la seva pell. M’ha seduït molt que no té cap pretensió d’adoctrinar ni d’alliçonar ningú. A la novel·la, per un motiu o un altre, són tots racistes per molt coconuts que siguin o puguin arribar a ser els personatges. Coconut designa a les persones negres per fora però blanques per dins, fent simbolisme amb la fruita més comú a l’Àfrica: el coco.

Aquest llibre ens desperta aquelles preguntes que sovint ens costa fer-nos: Soc racista? Quant? Per què? Tinc privilegis per tenir la pell blanca? Però principalment, i amb això acabo, m’ha fet conèixer una autora africana de la qual espero poder gaudir d’altres joies literàries.

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *