Punyent testimoni d’una dona que ha sabut transformar el patiment en coneixement, del món i d’ella mateixa.
La Xuela queda òrfena en ser donada a llum. Aquesta veu passiva s’anirà tornant activa al llarg de tota la novel·la, ja que aquesta pèrdua que determina completament la seva vida és al mateix temps la que la portarà a fer-se a ella mateixa, d’una manera original i bastant atípica, en una societat on el masclisme i l’abús estan legitimats.
Amb aquesta novel·la ens fem a mans d’interessants reflexions al voltant dels pobles vencedors i dels vençuts, bàndol al que pertany la protagonista per la seva triple condició: poble en extinció (el caribeny colonitzat per l’imperi britànic), dona i negra. Interessant també el paral·lelisme de la colonització d’un país pobre sense marge d’autodefensa, amb la colonització del cos d’una dona, socialment concebuda només per tenir fills i fer-se càrrec de la llar i la manutenció de la família. La Xuela, que reconeix haver nascut ja sent una vençuda, decideix gaudir del seu cos, com una espècie de militància, a través del plaer sexual i negant-se a procrear. D’aquesta manera i d’una manera molt reivindicativa, trencarà amb el malefici de les seves avantpassades, mare i àvia, que van veure’s abocades a abandonar les seves criatures, per submissió a un sistema patriarcal, per misèria o per mort. El seu cos serà una incommesurable font de plaer i un medi d’autoconeixement.
«El que no sabia era que aquella perspectiva comportaria uns límits, però en tot cas ja vivia una existència força reduïda i limitada»
Aquesta novel·la, que és llegeix pràcticament d’una tirada, no només parla de la pèrdua de la mare i de la dificultat de les dones per (sobre)viure, sinó que retrata de manera minuciosa el sentiment d’enyor que es pot arribar a tenir cap a aquelles persones, o coses, que no hem tingut ni conegut mai, però que d’alguna manera ens pertanyen. El fet que els humans puguem imaginar i fabular ens diferencia dels animals; el fet de crear històries, de manejar paraules són dons exclusivament humans. Així, el llenguatge és l’eina més poderosa que té la Xuela per dir la seva. I és, sens dubte, l’eina que tria l’autora per donar veu a una dona que ben bé podria ser ella mateixa.
Sense filtres i amb un llenguatge força desimbolt, la protagonista reconeix no haver estimat mai el seu pare, ni la seva «nova» família; tampoc el seu marit i des d’aquesta veritat esfereïdora va obrint-se fins arribar a l’acceptació total i al gust pel present. El coneixement i l’anàlisi li fan anar deixant la dualitat en que està construït i confrontat el món, que sempre ha estat explicat pels vencedors (a més a més homes, rics i blancs).
«El present sempre és perfecte. Per més feliç que hagi pogut ser el passat, no l’enyoro. El present sempre és el moment pel qual visc. El futur, no l’anhelo, vindrà o no vindrà; un dia ja no vindrà»
Davant de tot, aquesta novel·la parla de la oportunitat que suposa la mort dels éssers que ens acompanyen. I per això és una narració valenta i transgressora. A la Xuela aquestes morts li han proporcionat una vida de reflexió i coherència, però sobretot li han donat la llibertat d’explicar-se i de reconciliar-se amb els seus orígens. Aquesta manera de moure’s per la vida fa que els que envolten la Xuela, també es qüestionin els seus valors i es vagin atansant a l’autèntica llibertat.
Fins a quin punt l’hauria de compadir [parla del seu marit]? Se’l podria culpar de creure que els actes reeixits dels seus avantpassats li conferien el dret d’actuar d’una manera insòlita, totpoderosa sense haver-ne de patir les conseqüències? Creia en una raça, creia en una nació, hi creia tan a ulls clucs que havia de fer un pas al costat; a la fi de la seva vida només volia morir amb mi, malgrat que jo no fos de la seva raça, que no fos de la seva nació.
