Autobiografia de la meva mare, Jamaica Kincaid

Punyent testimoni d’una dona que ha sabut transformar el patiment en coneixement, del món i d’ella mateixa.

La Xuela queda òrfena en ser donada a llum. Aquesta veu passiva s’anirà tornant activa al llarg de tota la novel·la, ja que aquesta pèrdua que determina completament la seva vida és al mateix temps la que la portarà a fer-se a ella mateixa, d’una manera original i bastant atípica, en una societat on el masclisme i l’abús estan legitimats.

Amb aquesta novel·la ens fem a mans d’interessants reflexions al voltant dels pobles vencedors i dels vençuts, bàndol al que pertany la protagonista per la seva triple condició: poble en extinció (el caribeny colonitzat per l’imperi britànic), dona i negra. Interessant també el paral·lelisme de la colonització d’un país pobre sense marge d’autodefensa, amb la colonització del cos d’una dona, socialment concebuda només per tenir fills i fer-se càrrec de la llar i la manutenció de la família. La Xuela, que reconeix haver nascut ja sent una vençuda, decideix gaudir del seu cos, com una espècie de militància, a través del plaer sexual i negant-se a procrear. D’aquesta manera i d’una manera molt reivindicativa, trencarà amb el malefici de les seves avantpassades, mare i àvia, que van veure’s abocades a abandonar les seves criatures, per submissió a un sistema patriarcal, per misèria o per mort. El seu cos serà una incommesurable font de plaer i un medi d’autoconeixement.

«El que no sabia era que aquella perspectiva comportaria uns límits, però en tot cas ja vivia una existència força reduïda i limitada»

Aquesta novel·la, que és llegeix pràcticament d’una tirada, no només parla de la pèrdua de la mare i de la dificultat de les dones per (sobre)viure, sinó que retrata de manera minuciosa el sentiment d’enyor que es pot arribar a tenir cap a aquelles persones, o coses, que no hem tingut ni conegut mai, però que d’alguna manera ens pertanyen. El fet que els humans puguem imaginar i fabular ens diferencia dels animals; el fet de crear històries, de manejar paraules són dons exclusivament humans. Així, el llenguatge és l’eina més poderosa que té la Xuela per dir la seva. I és, sens dubte, l’eina que tria l’autora per donar veu a una dona que ben bé podria ser ella mateixa.

Sense filtres i amb un llenguatge força desimbolt, la protagonista reconeix no haver estimat mai el seu pare, ni la seva «nova» família; tampoc el seu marit i des d’aquesta veritat esfereïdora va obrint-se fins arribar a l’acceptació total i al gust pel present. El coneixement i l’anàlisi li fan anar deixant la dualitat en que està construït i confrontat el món, que sempre ha estat explicat pels vencedors (a més a més homes, rics i blancs).

«El present sempre és perfecte. Per més feliç que hagi pogut ser el passat, no l’enyoro. El present sempre és el moment pel qual visc. El futur, no l’anhelo, vindrà o no vindrà; un dia ja no vindrà»

Davant de tot, aquesta novel·la parla de la oportunitat que suposa la mort dels éssers que ens acompanyen. I per això és una narració valenta i transgressora. A la Xuela aquestes morts li han proporcionat una vida de reflexió i coherència, però sobretot li han donat la llibertat d’explicar-se i de reconciliar-se amb els seus orígens. Aquesta manera de moure’s per la vida fa que els que envolten la Xuela, també es qüestionin els seus valors i es vagin atansant a l’autèntica llibertat.

Fins a quin punt l’hauria de compadir [parla del seu marit]? Se’l podria culpar de creure que els actes reeixits dels seus avantpassats li conferien el dret d’actuar d’una manera insòlita, totpoderosa sense haver-ne de patir les conseqüències? Creia en una raça, creia en una nació, hi creia tan a ulls clucs que havia de fer un pas al costat; a la fi de la seva vida només volia morir amb mi, malgrat que jo no fos de la seva raça, que no fos de la seva nació.

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *