De Nador a Vic de Laila Karrouch

Relat del viatge forçat d’una nena que s’ha fet escriptora mentre escrivia i sense saber-ho.

Avui és l’aniversari de la Laila. La Laila és la meva amiga, algú amb qui comparteixo el meravellós miracle de l’existència. La vaig conèixer a Vic, ciutat que freqüento amb assiduïtat. Ara viu a França i ens veiem menys que fa un temps, però seguim compartint somnis i sobretot passió per la literatura. Aquest va ser el primer llibre seu que vaig llegir, publicat al 2004 i guanyador del premi Columna Jove, i no serà el darrer que ressenyi.

El dia 1 d’abril vaig fer nou anys. Ja era una mica més responsable. La Hayat ja tenia la menstruació, per tant havia d’ajudar més a casa, a la mare. En Nourdine era un «home», cosa que li permetia estar més estona amb els seus amics. La mare va dir a la Hayat que, quan sortís de l’escola, a les cinc, anés a casa de seguida i que jo m’havia de quedar a esperar la Rashida.

Vaig tenir la sort de conèixer-la abans de llegir la novel·la i, mentre ho feia, anava sentint la seva veu. I aquest és un dels punts forts de la novel·la de la Laila, que sembla que la història te l’expliqui directament a tu, que et xiuxiuegi a l’orella, que hagi triat aquelles paraules i no unes altres i que les digui sense filtres, ni afectacions.

Explica moltes coses, i no es fa gens farragós perquè és fàcil percebre el toc d’humor. Explica des de la seva arribava a Catalunya i fins a la decisió a fer estudis universitaris. Parla de la família, del mocador, de la regla, del regateig, de les classes, de les companyes i els companys, de l’atletisme, del seu casament, de la maternitat… És molt interesant veure com molts dels rols que tenim al cap sobre les persones immigrades, són invertits amb una naturalitat molt loquaç:

Per obtenir el visat per l’Omar havia de seguir el mateix procés que temps abans havia fet la Hayat. Ell em va enviar la fotocòpia de l’acta de matrimoni. A mi em van demanar papers i més papers […] Mai eren suficients i n’hi havia de demanar més i més a ell.

La Laila Karrouck no només mostra una traça magnífica per la paraula sinó que fa ús d’un català molt acurat. A la novel·la es combinen escenes quotidianes amb reflexions molt profundes. Pot fer la impressió que estiguem llegint un dietari rescatat de l’oblit, un dietari que va ser escrit sense cap intenció de ser publicat i això el dota de molta autenticitat. Què passa pel cap d’una jove que ha hagut d’exiliar-se i adaptar-se a un món on tot és diferent? Els ulls de la Laila narradora són els mateixos ulls de la nena que arriba a un lloc nou i que, sense evitar-ho compara les coses amb allò conegut i ara llunyà en el cos físic, però des d’una mirada neta, sincera i molt positiva.

També aborda el tema dels prejudicis que ha hagut de patir en primera persona per part de les dues cultures, i de com tothom al seu voltant ha anat aprenent i agafant les coses bones de cadascuna. Així, la Laila s’ha fet a si mateixa, transformació que també han experimentat els seus éssers estimats:

Havia de deixar l’atletisme perquè tenia quinze anys i ensenyava les cames! […] Vaig entendre perfectament la postura del pare i vaig voler treure importància a l’assumpte, perquè no volia que el pare es carregués de culpabilitat.

A partir de llavors, el meu caràcter es va començar a definir i vaig començar a mostrar-me tal com soc. Em vaig tornar una mica més reservada i més forta de caràcter.

En definitiva, Laila Karrouch va ser la primera dona d’origen magrebí en fer literatura en català i en reivindicar la seva catalanitat. Tant a Catalunya com a l’Estat espanyol, aquesta novel·la és lectura habitual als instituts i tant la seva persona com les seves obres han sigut, i són, un pont entre les dues cultures.

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *